lunes, 8 de diciembre de 2014

Feet don't fail me now, take me to the finish line

Començaria amb un "bona tarda a tothom!", però és impossible. 
Demà passat s'haurà acabat tot. Demà passat hauré de presentar el meu treball i diria una
mentida si dic que no tinc por. Encara que no n'hauria de tenir, ja que es tracta d'una presentació oral com les que he fet mil vegades abans, però bé, és el TDR i la pressió es nota.

De moment, donant així una ullada al pas de tota la feina que he fet, he de dir que li tinc una mica de tírria a Leonardo DiCaprio i que a partir d'ara m'ho pensaré dos cops abans de decidir que estaria bé parlar d'ell en un treball per l'institut. 

Dimecres espero pujar la meva última entrada amb el TDR en Google Drive perquè el pugueu veure i llegir i us explico una mica com m'ha anat la presentació. 
De moment, us deixo amb una foto que he fet aquest matí quan he anat a imprimir-lo.


sábado, 29 de noviembre de 2014

Red, white, blue is in the ski

Fa més d'un mes que no actualitzo, però he tornat al bloc. Ha sigut un mes difícil, ple de deures, treballs i setmanes d'exàmens - "las semanas de la muerte", com nosaltres les anomenem-, però això no acaba aquí. No queda res  per presentar el TDR i això cada cop va prenent millor forma. Ara només em queda redactar la biografia de Francis Scott Fitzgerald -autor que he escollit per fer una anàlisi de la millor cara del somni americà, dins de la seva vida i de les seves obres- i la part més pràctica, on parlaré de la imatge que ens arriba dels Estats Units des de la televisió, les pel·lícules i la música. Tinc les expectatives molt altes en aquesta última part, ja que és la que em sembla més amena i interessant. 

domingo, 19 de octubre de 2014

"Escribir bien es como nadar bajo el agua y aguantar la respiración"

L’entrada d’avui està totalment dedicada a Francis Scott Fitzgerald i a la seva filla Frances Scott Fitzgerald –Scottie per nosaltres-. Com ja vaig dir fa dues setmanes estava llegint Cartas a mi hija del mateix autor i ara que ja fa dies que l’he acabat i que he fet un buidatge, us porto alguns dels fragments que més em van cridar l’atenció, ja sigui perquè parlaven justament de temes que puc utilitzar pel meu TDR, com per exemple la supremacia dels Estats Units o simplement perquè parlaven de la seva experiència com a autor. La veritat és que la prosa de Fitzgerald sempre va ser molt cuidada i fins i tot dins d'aquest senzill recull de cartes dedicades a la seva filla podem trobar un tipus de bellesa semblant a la de les seves obres. 
Sempre va intentar que la relació amb la seva filla no fos massa llunyana encara que estiguessin separats per molts quilòmetres: ell podia estar treballant a California per alguna productora cinematogràfica, la nena estudiant a la costa est i la seva dona, Zelda, possiblement internada al sud del país pels seus problemes mentals, però sempre parlaven per carta i cap  dels dos prenia una decisió important sense consultar abans amb l'altre. 



"La guerra puede derivar en cualquier cosa, desde el caos total hasta una revolución en Estados Unidos, pero el mundo que conocí y en el que has vivido dieciocho años no volverá a existir en nuestro tiempo. El yanqui de pura cepa es aún el más aguerrido e inteligente combatiente del mundo. Juega los partidos más difíciles y despiadados con la cabeza más fría que nadie y es simplemente inconcebible que unos pueblos oprimidos puedan levantarse y derrotado." 

"Lo poco que haya logrado ha sido gracias al trabajo más laborioso y cuesta arriba, y ahora desearía no haberme relajado ni vuelto la vista atrás nunca. Sin embargo, después de terminar El Gran Gatsby, me dije: "He encontrado mi camino; de ahora en adelante, esto es lo primer. Es mi deber immediato, sin esto no soy nada..."

"Hablas de lo excelente que es tu generación, pero creo que compartís con todas las generaciones que ha dado este país desde la Guerra de Secesión la idea de que estáis a punto de heredar la tierra de un modo u otro" 

"(...)Pero los locos son simples invitados sobre la Tierra, eternos extranjeros que deambulan por el mundo con decálogos rotos que no saben leer."

"Escribir bien es como nadar bajo el agua y aguantar la respiración."

"(..)Son personas sin raíces -los snobs de Park Avenue-, avergonzadas de ser norteamericanas, incapaces de dominar la cultura de otro país; avergonzadas, por lo común, de sus maridos, esposas, abuelos, e incapaces de educar a unos vástagos que pudieran sentirse orgullosos, aun en el caso de que tuvieran el cuajo para engendrarlos, avergonzadas unas de otras, aunque aprovechándose siempre de las debilidades de los demás."

"Tantísimos escritores se han beneficiado de haberse formado en una profesión completamente ajena a la literatura. Te presta material en abundancia y aún más importante, una actitud desde la que contemplar el mundo. El mundo, por lo general, no habita ni en playas ni en clubes de golf."


domingo, 12 de octubre de 2014

Immigrant Tale - Saturday Night Live https://www.youtube.com/watch?v=k9N9kMD7qCk

Avui us porto un sketch del programa nord-americà Saturday Night Live, que ja porta més de 35 temporades en antena. Per qui no sàpiga de què estic parlant, Viquipèdia ens pot ajudar: "és un late show nord-americà, emès en viu, que va revolucionar la televisió dels anys 70 amb
la seva combinació d'esquetxos, comèdia, varietat, actors, músics i convidats especials." L'esquetx en concret que he portat és de fa tres temporades i està protagonitzat pel cantant i actor -i moltes altres coses- Justin Timberlake. En aquest vídeo el mateix actor representa -amb un intent d'accent irlandès- el paper del primer avantpassat dels Timberlake que va arribar a terres americanes. Vaig trobar aquest esquetx per casualitat però m'ha semblat que podria acompanyar d'una forma amena la meva recerca sobre el somni americà i el que representava pels immigrants que arribaven buscant oportunitats als Estats Units. En aquest cas Cornelius Timberlake fa conya amb la resta dels immigrants a bord del vaixell sobre el futur del seu besnét. El mateix Timberlake relata la seva vida i parla de les seves cançons: serà un home atractiu, milionari i que serà famós només amb setze per haver començat amb un grup de nois. Millor us deixo el vídeo de YouTube i la transquipció en anglès de l'esquetx aquí sota: 
https://www.youtube.com/watch?v=k9N9kMD7qCk
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[ Open on black and white footage of a boat sailing next to Ellis Island words at bottom of screen read “New York Harbor, 1883” ] 
Immigrant #1: [with Irish accent] Oh look, Ellis Island! The new world is upon us! I can smell it in me nose! 
Immigrant #2: Just think of it, a chance to start a new life for our children. 
Immigrant #3: And our children’s children. 
Immigrant #4: Why, someday I hope that me own great, great grandson might own his own land. 
Immigrant #2: I hope my great, great grandson will be a doctor. 
Immigrant #1: What about you, Cornelius Timberlake? What do you think your great, great grandson will be like? 
Cornelius Timberlake: Well, I know he’ll be very handsome. And he’ll be a millionaire. 
Immigrant #1: A millionaire? From fur trapping? 
Immigrant #4: From coal? 
Cornelius: No, from popular songs. 
Immigrant #3: What sort of songs could make a man millions? 
Cornelius: Oh I don’t know. Something like [singing] "Cry me a river...
Immigrant #3: So... he’ll be a girl? 
Cornelius: NO, that’s a perfectly normal way for a man to sing! He’ll be world famous by the age of 16. 
Immigrant #2: Oh, by 16? How? 
Cornelius: At a young age, he’ll go to work with a band of boys. 
Immigrant #4: Like a sweatshop? 
Cornelius: Sort of. Sort of like a sweatshop. Then I imagine he’ll branch out on his own. Growing more and more handsome every day. He’ll strut about in tiny vests, thin ties, and outdated hats. 
Immigrant #2: Oh that will look dreadful! 
Cornelius: No, on him it will work! 
Immigrant #4: That will probably frustrate huggar maiden. 
Cornelius: Aye. T’will. I actually dream of a day when my great, great grandson will... bring sexy back. 
Immigrant #1: Bring-bring sexy back, what does that mean? 
Cornelius: It’ll be gone and he’ll bring it back! 
Immigrant #3: Where did it go? 
Cornelius: Just trust me, people will be on board. Okay? 
Immigrant #2: Well it sounds like he’ll have his pick of the ladies. 
Cornelius: Aye. Indeed. I’d like to think that at first, he’ll date a popular female singer. Publicly, they claim to be virgins but, privately, he hit it. 
[audience screams with laughter as Justin glances around, raises his eyebrows, closes his eyes and shakes his head] 

Then-then, he’ll make love with women so beautiful and so often, that it won’t be enough for him, and he’ll, I don’t know maybe try some stuff with guys. I mean he’ll be straight! But, uh, well, never mind, forget that part, everything else will come true but forget that part. His life is going to be a nonstop orgy of fame and money. He’ll sing! He’ll dance! He’ll act! He’ll even make surprise appearances on a Saturday night comedy show! There will be great excitement. And then he’ll appear. Again and again. Many times a year. 
Immigrant #1: Won’t that lessen the excitement, though? 
Cornelius: Nooo!!!! No!! Right? It’ll be good, right?  [a Jewish-looking man walks in] 
Moyshe Samberg: [with Jewish accent] Ohhhh, it will be good! [audience cheers] 

Cornelius: Who are you? 

Moyshe Samberg: My name is Moyshe Samberg. Your prediction has inspired me. Maybe someday my great, great grandson will also make songs. 

Immigrant #2: Well, do you think he’ll have a beautiful voice? 
Moyshe Samberg: Ehhh, he’ll have a voice! A fine, workable voice, you know? It’ll be more about charisma with him. And maybe, in this new land of opportunity, our grandsons will collaborate. 
Cornelius: You know what Jew? 
Moyshe Samberg: THERE IT IS! 
Cornelius: You’re all right. 
Immigrant #1: To the new world! 


Extret de http://snltranscripts.jt.org/08/08uimmigrants.phtml

domingo, 28 de septiembre de 2014

Steinbeck i FSF a la UAB

Sento no haver pujat cap entrada més des del dia 5, però estava esperant fins al dia que teníem la visita a les biblioteques de la universitat per pujar alguna "novetat". En realitat, l'únic innovador que puc dir de les biblioteques i de la universitat és que:

1. La pujada que hi ha fins a arribar a la facultat de lletres no em fa cap gràcia i em veig pujant-la durant quatre anys.
2. Si el teu treball és sobre literatura nord-americana, a les prestatgeries del sector de literatura anglesa no hi pintes res.
3. Podria fer una petita llista de gent amb la qual no tornaria mai al sector de revistes per por de quedar-me a viure per sempre allà.

Bé, a més d'aquests manuals que vaig fullejar allà sense poder emportar-me'ls, vaig fer un viatge a la Vapor Badia i em vaig emportar dos llibres: Cartas a mi hija de F.Scott Fitgerald 
i París era una fiesta de Ernest Hemingway.


El primer, com ja indica el nom, és un recull de cartes traduïdes al castellà que va escriure l'autor a la seva única filla a finals dels anys 30 i principis dels 40. Em va cridar molt l'atenció perquè no sabia que aquest volum estava en castellà i menys que el podia trobar a una biblioteca de Sabadell (wow) i a més a més perquè sempre es parla de la figura de l'escriptor i com a màxim d'algun aspecte no gaire bo de la seva dona -Zelda Sayre- però no es recorda que van tenir una nena.

El segon llibre és encara a casa meva i no a la biblioteca per diversos motius: mai havia llegit res de Hemingway i després de veure quatre cops ja Midnight in Paris (2011), la pel·lícula de Woody Allen, creia que ja era hora de conèixer la veu de Hemingway i la seva relació amb Fitzgerald.

Alison Pill i Tom Hiddleston -esquerra- fent de Scott i Zelda Fitzgerald -dreta-

viernes, 5 de septiembre de 2014

"Los amos del mundo"

Primera setmana de setembre i per fi han obert les biblioteques de la ciutat. Ara no em moriré cada cop que vulgui agafar un llibre i hagi d’anar fins al centre.
Dilluns vaig aprofitar la tarda i la vaig passar a la Biblioteca de Ponent amb la intenció de treballar una mica més els aspectes literaris que volia plasmar al meu TdR (sobretot parlar John Steibeck i F. Scott Fitzgerald). El cas és que vaig posar “Estados Unidos” al cercador de la biblioteca en un moment de desesperació, en el qual volia sortir de la meva cadira –feia molta calor i era insuportable la sensació de tenir les cames enganxades a aquell plàstic taronja- i donar una volta. 

Hi havia una gran varietat de guies de viatge per totes les zones del país, però a mi el que em va cridar l’atenció va ser un altre tipus de llibre: Estados Unidos hoy; ¿los amos del mundo? De la col·lecció Biblioteca Actual Larousse.

És un llibre senzill però molt complet: està ple de fotografies, de gràfiques i de mapes i tracta temes que m’interessen molt pel treball, com ara la cultura de masses, l’entreteniment i
l’etnografia del país –sempre m’ha fascinat que encara que EEUU sigui un país format gràcies a immigrants hi hagi tants racistes -. A més, al final del llibre hi ha un apartat on resolen preguntes   que em poden ser molt útils com per exemple si de veritat existeix el “somni americà” o un debat sobre si està justificat l’odi o l’amor cap a ells. 





Títol: Estados Unidos hoy; ¿los amos del mundo? 

Autor: Jacques Portes
Editorial: Larousse Biblioteca Actual
Data de publicació: Any 2003
ISBN: 8483324628
Número de Páginas: 127

Preu: 19,16€ (amazon.es)

viernes, 22 de agosto de 2014

Classes d'Història: ♡ Matoake/Pocahontas/Rebecca Rolfe x John Smith/John Rolfe ♡


Ja que vaig comentar els nadius i les pel·lícules Disney a la meva primera entrada crec que és el moment perfecte per parlar de la vertadera història de Pocahontas i John Smith. He de reconèixer que a mi les pel·lícules de princeses Disney m'agradaven -i algunes encara m'agraden-, però aquesta precisament mai ha sigut de les meves preferides, crec que mai l'he vista des del principi fins al final -no sé, a mi les històries de sirenes m'agraden però els indis...-. 
Com sempre, hem de deixar clar que les històries clàssiques de Disney com pot ser aquesta pel·lícula o la de la Blancaneus han sigut sempre canviades per la companyia nord-americana amb la intenció de no fer malbé la infància dels més petits -jo era més feliç abans de conèixer la vertadera història de La Sirenita -. Per això mateix hem de saber que la nostra Pocahontas no es deia així, si no Matoake i que quan va començar a simpatitzar i a acostar-se als colons li van donar el sobrenom homònim de la pel·lícula, que vol dir una cosa així com "entremaliada" o "capriciosa". 
L'any 1604 arribaven a la costa de Virgínia tres naus plenes de puritans anglesos que fugien de la persecució religiosa  i de les guerres a Europa per buscar un tros de terra on fer-se una nova i millor vida. Cap a 1607, la vertadera Pocahontas tindria uns 10 o 12 anys i els anglesos ja tenien els seus assentaments més o menys construits. John Smith, un capità i escriptor anglès va ser capturat per un grup de caçadors Powhatan -la tribu de la nostra protagonista i que a més estava dirigida pel seu propi pare-. A partir d'aquí trobem dues històries que intenten explicar el "segrest" de John Smith: que l'executarien o que estava participant en un ritual indi per entrar a la tribu del patriarca, assassinant així la seva ànima no-índia i deixant passar una ànima índia. Fos el que fos, Pocahontas es va llançar sobre els seu cos per protegir-lo. La història de moment sembla pròpia d'un conte, però no tot era de color de rosa. 
Cap a 1613 uns anglesos que intercanviaven carregaments i materials amb els nadius del poble indi on vivia la princesa Disney la van fer caure a un parany i la van capturar. L'objectiu d'aquest segrest era que el seu pare alliberés a uns quants anglesos que tenia al seu poder.
La nostra protagonista es va acabar
enamorant de John Smith, encara que de primeres no es va casar amb ell. L'any 1614 es va casar amb John Rolfe, vidu i que es va enamorar de la nadiua quan va arribar al Nou Món. Pocahontas va ser la primera nadiua batejada al cristianisme -important i indispensable per poder casar-se amb l'anglès- amb el nom de Rebecca. Rebecca Rolfe es va tornar la imatge publicitaria de l'estat de Virgínia al Vell Món. Rebecca Rolfe era l'exemple que els nadius es podien "domesticar" i que per tant no havien de tenir cap por en invertir allà. 
El seu marit va conrear amb èxit una nova varietat de tabac a Virgínia i va passar molt temps allà cuidant de la seva collita. Un any després del seu matrimoni va néixer el seu primer fill, Thomas Rolfe. En 1616 la família Rolfe va viatjar a Anglaterra, arribant al port de Plymouth el 12 de juny i viatjant a Londres per carruatge. L'arribada de la princesa índia a Anglaterra va ser tot un esdeveniment social i la van voler prendre com a exemple de la integració dels nadius salvatges a les colònies. John Smith vivia a Londres en aquella època i va ser a Plymouth on Pocahontas es va assabentar que encara estava viu. Smith va tenir un accident manejant pólvora i va haver de tornar convalescent a Anglaterra. El capità no es va trobar amb ella durant la seva estada a Londres però sí conèixer la notícia de la seva arribada, així que en comptes de quedar amb Pocahontas deprés de tants anys, va escriure una carta a la Reina Anna perquè Pocahontas fos tractada amb el respecte d'un visitant de la reialesa.
John Rolfe (Christian Bale) i Lady Rebecca Rolfe (Q'orianka Kilcher) a la pel·lícula
The New World (2005)
Un any més tard de la recepció, l' índia va voler tornar a la seva terra. Va voler tornar al lloc al qual pertanyia després d'haver canviat el nom, la religió i haver obviat completament que ella estigués ja casada amb un indi (Kocoum) abans de casar-se amb John Rolfe. 
No va arribar a complir el seu somni perquè un dia abans de tornar al seu poble, la jove va morir en Gravesent per culpa de la verola. Una història trista, ja que la protagonista de Disney va morir amb 21 anys, mare d'un fill i sense aconseguir tornar a casa.